La pols enamorada
Josep Mercadé Riambau
Escultura de 130 x 52 x 30 cm.
Ferro, pedra, llànties.
Molts poetes, des dels trobadors fins als actuals passant
per Quevedo, han parlat de l’amor com d’un foc. Aquest afegeix que les cendres
d’aquest foc amorós, quan l’amant mori, seran pols, però pols enamorada perquè
el seu amor perviurà després de la mort.
PERFORMANCE : LA POLS ENAMORADA
(En la inauguració de l’exposició sobre el foc al Centre Cívic de la
Barceloneta, 7- VI- 2012)
(L’artista vesteix pantaló i camisa negres. Porta penjada una bossa gris
o negra amb sorra i cendra gris.
Una escultura humana feta amb varilles
de ferro té tres llànties de vidre apagades dintre el cap, sobre el cor i sobre
els genitals. Al seu voltant hi ha un cercle de terra amb 14 petites llànties apagades, fent una circumferència d’uns 90 cm. de
diàmetre. 14 participants tenen una petita candela apagada que ja saben quan l’han
d’encendre. S’ apaguen els llums L’artista
encén el ciri gran i recita:)
I
Així com la passió canvia les persones,
només el foc transforma la materia, la naturalesa de les formes. (L’artista
mou la torxa-ciri al voltant de l’escultura, amb la qual cosa es projecten
diferents formes a les parets). Allò que el foc devora no fa
sino augmentar la seva voracitat. (L’artista obra amenaçadorament la
boca i acosta la torxa-ciri a la base
del seu cap, creant un efecte de pel·lícula de por.) És
el gran mestre de les fantasmagories,
l’element preferit dels monstres. (Aparta la torxa-ciri del seu cap.) Sota
el seu vestit foll, els passos de la seva rumba es mesclen als trenats de la
vella dansa dels morts. (Ha fet un simulacre de passos de dansa). Quan
tot és consumit, el seu nores s’adorna a vegades, presumit, d’una randa de
cendres blanques. (Del sarró treu un grapadet de cendra i la tira
enlaire.)
(Fragment
d’un poema de Stephen Spender traduït per Marià Villangómez)
II
(Quan l’artista vagi recitant en veu
molt alta cadascun dels versos,cadascun dels 14 assistents s’anirà acostant ,
encendrà la seva espelma de la torxa-ciri i encendrà una de les 14 llànties. Procuraran
que les llànties es vagin encenent en sentit oposat, no consecutivament. Les
espelmes romandran enceses fins que les aniran apagant al darrer sonet de
Quevedo.)
1.- Foc que contemplen els homes
en la nit, en la nit profunda. (El participant 1 encén la seva espelma i una
llàntia del cercle.)
2.- Foc que cremes sense escalfar, que brilles sense cremar. (El participant 2 encén el seu ciri i
amb ell la segona llàntia.)
3.- Foc que voles
sense cos, sense cor, que no coneixes cabana ni llar. (El participant 3…
etc.)
4.- Ets el teu pare,
ets la teva mare,
passes sense deixar rastre. (…)
Mors i no mors.
5.- L’ànima
errant es transforma en tu, i ningú no ho sap.
6.- Ocell sense
ales, cosa sense cos.
7.- Foc, foc, foc de
la llar de baix, foc de la llar de dalt.
8.- Llum que brilla
en la lluna, llum que brilla en el sol.
9.- Estrella que centellejes
en la nit.
10.- Estrella que fendeixes
la llum, estrella fugaç.
11.- Esperit del tro,
ull brillant de la tempesta.
12.- Foc del sol que
ens dóna la llum.
13.- Foc que passes i
tot mor darrera les teves petjades.
14.- Foc que passes i
tot viu darrera teu.
(Fragments del poema “Invocació al foc” de
l’ètnia fang de Gabon i del poema “Cant al foc”
de l’ètnia bantú,d’ autors anònims africans,
traduïts de la versió castellana de Rogelio Martínez.)
III
(L’artista encèn amb el seu ciri la
llàntia de vidre del cap de l’escultura i recita acaronant el cap):
Ardo en la llama más hermosa y pura
que amante generoso arder pudiera, (…)
¡Oh. Cómo vanamente se aventura
quien con violencia y con rigor espera
que un alto fuego en la ceniza muera, (…)
(Encén la llàntia de sobre el cor i
recita:)
Y a un punto apura amor con alto fuego
en este ancho desierto el pecho mío,
donde el pensar lo aviva más y enciende:
Lloro, pues, y ardo así y el mal se extiende
tanto, que a luz, y a sombra y a rocío
muero en llamas, y en lágrimas me anego.
(Fragments de dos sonets de Francisco de Rioja)
(Encén la tercera llàntia de sobre els genitals i recita.)
¡Oh, llama de amor viva
que tiernamente hieres
de mi alma en el más profundo centro!,
pues ya no eres esquiva,
acaba ya si quieres,
rompe la tela de este dulce encuentro.
(Fragment de “Llama de amor viva” de Sant Joan de la Creu)
IV
(L’artista apaga el seu ciri i, mentre recita el sonet de Quevedo “Amor
constante más allá de la muerte”, va traient grapats de cendra-sorra del seu
sarró i va apagant una a una les 14
llànties del terra, una a cada vers. Els 14 assistents també aniran apagant una
darrera l’altra les seves respectives espelmes
1.- Cerrar podrá mis
ojos la postrera (L’assistent 1 apaga
la seva espelma)
2.- sombra que me llevare el blanco día, (L’assistent
2 apaga la seva.)
3.- y podrá desatar esta alma mía (L’assistent 3 apaga la seva, etc.)
4.- hora a su afán
ansioso lisonjera;
5.- más no, de
esotra parte, en la ribera,
6.- dejará la memoria, en donde ardía:
7.- nadar sabe mi
llama el agua fría,
8.-y perder el respeto a ley severa.
9.- Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
10.- venas que
humor a tanto fuego han dado,
11.- medulas que
han gloriosamente ardido:
12.- su cuerpo
dejará, no su cuidado;
13.- serán ceniza,
mas tendrán sentido;
14.-polvo serán, mas polvo enamorado.
(L’artista apaga la llàntia del cap i dels genital. Només
queda encesa la del cor. L’agafa i se l’acosta a la cara i s’adreça a la seva
dona que l’està filmant: (…) Fi. S’encenen els llums.)